En l’any del 400 aniversari de la canonització del nostre pare Sant Felip Neri s’han iniciat les feines de reconeixement del cos del fundador per a una millor conservació.

Així doncs, ahir 7 de juny va ser traslladat des de la capella on reposa fins a la sala vermella. Allà s’hi reuniren els metges, els tècnics, els Pares de la congregacions de Roma (Vallicella i Garbatella), el P. Procurador, el P. Visitador i el P. Postulador qui començaren amb una pregària i una estona de meditació.

Des de la Confederació de l’Oratori i des de tots els oratoris s’espera «que aquest gest de veneració per a la millor conservació de les reliquies del sant, alimenti el fervor i la devoció de tots els oratorians d’arreu del món i de tots i totes els fidels devots»

No va ser fins al 22 de desembre del 1621 que la Congregació de Ritus va decidir associar Felip Neri als quatre candidats espanyols (…)

En la sessió del 7 de juliol del 1621 la causa de Felip Neri es va assignar al cardenal jesuïta Roberto Belarmino, que després de la seva mort, esdevingut dos mesos més tard, va ser substituït pel cardenal Crescenzi (…) El 24 de gener es va celebrar el consistori secret, pronunciant el cardenal de la Muntanya la “relatio” per a la canonització de Felip Neri i Teresa d’Àvila (…) Finalment, el 28 de febrer, en el tercer consistori semipúblic, el Papa, en presència de trenta-dos cardenals, nou arquebisbes i divuit bisbes, va fer oficial la canonització dels cinc sants el proper 12 de març. En veritat, la data circulava des de feia temps en ambients curials ja que el oratorià Pompeo Pateri havia pogut comunicar-la al seu col·lega napolità Antonio Talpa ja el 29 de gener per arribar a un acord (…) I tenint en compte les exigències de Luis XIII, en l’últim moment va ser inclosa la canonització de Felip Neri, obertament recolzada per França ja que no en va els oratorians havien estat en primera fila a l’hora de sostenir la conversió d’Enrique IV al catolicisme enfront del rei d’Espanya. La preferència dels francesos per Felip Neri s’explicava pel paper exercit pels oratorians a l’hora del reconeixement de la conversió de Enrique IV per part de Climent VIII, que li va concedir l’absolució en el 1595. Així, en l’últim moment, el sant romà va substituir al frare agustí Tomàs de Villanueva, la canonització del qual, ja decidida en la sessió del 6 de desembre de 1621 per la Congregació de Ritus, va haver d’esperar fins al 1658 (…)

Amb motiu de la cerimònia de canonització, Gregori XV va concedir en honor dels cinc sants una indulgència especial destinada a consolidar la difusió pública del culte entre els fidels i al voltant dels seus respectius sepulcres, precisant significativament que no tindria valor si s’unien a imatges o medalles conservades «privatim», a la causa de cada un; evidentment el procés de sacralització de l’espai i dels ritus havia de desenvolupar-se sota l’ègida i el control de l’autoritat pontifícia. Per exemple, el papa concedia la indulgència plenària i la possibilitat de «treure una ànima del purgatori a l’elecció d’aquells» que haguessin resat el rosari o l’Ofici Parvo de Nostra Senyora o de difunts, o haguessin dejunat el dia de la festa de cada un dels nous cinc sants. A més, els fidels que s’acostaren a resar davant de les seves tombes podrien aconseguir les mateixes indulgències i gràcies obtingudes pels qui peregrinaven al Sant Sepulcre de Jerusalem o Santiago de Compostel·la.

L’autor del Diari de Roma Giacinto Gigli descrigué la pompa barroca de la cerimònia de canonització del 12 de març de 1622 amb abundància de detalls. En el “teatre”, aixecat sobre el projecte del luquès Paolo Guidotti, «penjaven en l’aire quatre corones enormes, de les que penjaven 4 estendards», entre els quals a «l’entrada del teatre hi havia el de sant Felip […] i de les quatre corones de les que penjaven els estendards penjaven també grandíssimes llums de fusta blanca plenes de torxes enceses, que oferien un espectacle bellíssim de contemplar». Els oratorians van renunciar a fer una processó pròpia, «havent resolt els altres que promouen les altres canonitzacions que seria de major magnificència i de menys despesa anar tots junts».

Durant tres tardes seguides «es van fer grans lluminàries per tots els carrers i gairebé a totes les cases de Roma, cremant bótes i posant llums a les finestres» i també les esglésies lligades a les famílies religioses de les que provenien dels sants (Chiesa Nuova, il Gesù i Santa Maria della Scala al barri de Trastevere) «van estar plenes de llums».

A l’endemà de la canonització es van dur en processó pels carrers de la ciutat del papa els estendards dels cinc sants partint de la basílica de Sant Pere i fent parades davant de les esglésies corresponents, on van ser deixats.

Les celebracions van prosseguir durant els dies següents i el 19 de març es va celebrar a la Vallicella la festa en honor del nou sant, «i van fer capella tots els cardenals i fins i tot va anar a visitar l’església el papa Gregori, i cada un dels dies es van fer manifestacions d’alegria amb focs diversos i altres gaubances».

GOTOR, MIGUEL, “Han canonizado cuatro españoles y un santo”. La propuesta hagiográfica del oratoriano Felipe Neri entre “el esplendor de Iberia y la gloriosa memoria de Enrique IV”. Università degli studi di Torino. (htpps:// orcid.org/0000-0003-2238-4335 miguel.gotor@unito.it)

P. Ferran Colàs Peiró, C.O.