130 anys de la col·locació de la primera pedra de la nostra església

El passat 12 d’agost es commemorava una doble celebració al nostre oratori!

Fa 130 anys, al 1891, que el Bisbe de Barcelona, el Dr. Jaume Català i Albosa beneí i col·locà la primera pedra del que avui coneixem com a la nostra església.

A mes, al 1894, ara en fa 127, s’inaugurà (tot i que l’altar no fou beneït fins al Nadal de 1901). Així doncs, dues celebracions en un mateix dia que ens porta a recordar el passat de la nostra església, el present i, perquè no, el futur també.

Com diuen col·loquialment: “si les parets parlessin…” de ben segur que ens explicarien un munt d’històries i anècdotes sobre la benedicció de les campanes que repiquen al nostre campanar. O les inauguracions dels orgues del 1907 i 1985. Parlarien també de les capelles, ornamentades amb estil modernista que acollien diverses imatges com la Mare de Déu del Carme, etc. I tristament parlarien de la Setmana Tràgica i de la Guerra (in)Civil.

Parlarien dels concerts, de les trobades, dels grups de catequesi d’infants i adults, de tots els nois i noies que han format part del grup d’escolans, dels grups de joves i de tots els que han participat als diversos esplais…

Però, de ben segur que, amb molta joia, ens explicarien totes les vivències viscudes pels Pares i Germans de la Congregació que han treballat amb tots els nostres predecessors i que continuen fent aquest camí amb tots nosaltres.

112 anys de la Setmana Tràgica a Barcelona

Del 26 de juliol al 2 d’agost de 1909 a Barcelona, i a d’altres ciutats i pobles de Catalunya, hi tingué lloc la Setmana Tràgica.

El decret del govern d’Antonio Maura, que dictaminava l’enviament de tropes de la reserva a les possessions espanyoles al Marroc (que havien entrat en guerra el 9 de juliol del mateix any), va ser el desencadenant d’aquesta revolució que va esdevenir en un moment molt inestable ja que molts dels cridats eren pares de família de classe obrera.

D’avant aquesta situació els sindicats convocaren una vaga general que a Barcelona s’inicià pels barris perifèrics on es trobaven la majoria de fàbriques. S’aixecaren barricades per molts dels carrers de la ciutat i de la Vila de Gràcia i es començaren a cremar esglésies i convents ja que, per a molts, l’església significava una ajuda al poder actual i les grans riqueses.

A mesura que la ciutat va ser ocupada per uns 10.000 soldats, molts dels insurgents van deixar la revolta conscients també que a la resta d’Espanya no se secundava. El govern de Maura va portar a terme una gran repressió duríssima i arbitraria que fou condemnada per molts mitjans estrangers, rebutjant entre d’altres, les execucions. Davant aquest fet Antonio Maura fou cessat i substituït per Segismundo Moret.

A Gràcia foren múltiples les esglésies, parròquies i convents cremats, entre els quals el nostre oratori, que fou calcinat i amb valuoses pèrdues com el recent estrenat orgue (1907). El poeta Joan Maragall en passà per davant de l’església s’inspirà en el seu article “L’Església cremada” publicat el 18 de desembre de 1909 al diari La Veu de Catalunya.

“Jo mai havia oït una Missa com aquella. La volta de la iglésia esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, absents, sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l’altar major, la solera invisible sota la pols de la runa, cap banc per a seure, i tothom dret o agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt i un torrent de sol entrant per l’esgalabrat de la volta amb una munió de mosques dansant en la llum crua que aclaria tota la iglésia i feia semblar que oiem la Missa al mig del carrer. El sol que a de ple en la mesa de fusta on el capellà, pobrament ornamentat, celebrava; mentres en el chor, sense barana, cantaven els altres, arrambats a la paret per a no caure endavant…”

Joan Maragall, “L”Església Cremada”. 18 de desembre de 1909