El cos de Sant Felip Neri torna a la seva capella

Imatge posterior a la restauració de l’urna i conservació del cos de Sant Felip Neri amb els lliris sota el braç.
Font: Procura General de l’Oratori

El passat 8 de juny anunciàvem que el cos de Sant Felip Neri iniciava un procés de reconeixement per a una millor conservació.

Aquesta tasca ja ha estat finalitzada i el 8 de setembre davant de la presència del Pare Prepòsit de l’Oratori de Roma, del Procurador General, del Delegat de la Santa Seu, del Postulador General, de les autoritats del Vicariat de Roma, de diversos sacerdots i experts es va llegir el pergamí que certifica el reconeixement canònic i que posteriorment va ser signat pels assistents.

Així doncs, el cos del fundador de l’Oratori torna a estar sota l’altar de la capella lateral de l’església de Santa Maria in Vallicella en una renovada urna transparent. Juntament amb ell, també ha estat col·locat, sota del seu braç dret, els lliris de plata que com vam anunciar hi figuren escrites totes les congregacions d’arreu del món.

El cos de Sant Felip Neri en procés de reconeixement

En l’any del 400 aniversari de la canonització del nostre pare Sant Felip Neri s’han iniciat les feines de reconeixement del cos del fundador per a una millor conservació.

Així doncs, ahir 7 de juny va ser traslladat des de la capella on reposa fins a la sala vermella. Allà s’hi reuniren els metges, els tècnics, els Pares de la congregacions de Roma (Vallicella i Garbatella), el P. Procurador, el P. Visitador i el P. Postulador qui començaren amb una pregària i una estona de meditació.

Des de la Confederació de l’Oratori i des de tots els oratoris s’espera «que aquest gest de veneració per a la millor conservació de les reliquies del sant, alimenti el fervor i la devoció de tots els oratorians d’arreu del món i de tots i totes els fidels devots»

Celebrem els 400 anys de la Canonització de Sant Felip Neri!

El 12 de març de 1622, a Roma, el papa Gregori XV va inscriure en el catàleg dels sants els noms de Sant Isidre, Sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier, Santa Teresa de Jesús i l’estimat Sant Felip Neri. «Quatre espanyols i un sant» com deia la ciutadania de la ciutat eterna en aquell moment.

La canonització del fundador de l’Oratori va esdevenir un motiu d’alegria i de joia pels oratorians del moment i va culminar, en certa manera, aquella demanda, que des de la seva mort al 1595, molts havien demanat ja en vida del mateix Felip Neri.

Aquests dies l’Església i els Oratori de tot el món celebrem el 4rt centenari de l’elevació als altars del nostre pare. A Roma, el proper dia 12, el Sant Pare celebrarà l’Eucaristia amb representants de totes les comunitats seguidores dels 5 sants, entre els quals hi participarà el P. Prepòsit de Gràcia i Barcelona, el P. Ferran Colàs, com a Secretari de la Diputació Permanent.

A Gràcia ho celebrarem també! El mateix dissabte 12 a les 11.00h. celebrarem l’Eucaristia amb un record especial per Sant Felip Neri i a les 20.00h gaudirem del magnífic conert a càrrec de Tempus Trio interpretant obres de Haydn, Fontyn i Schubert.

Celebrem, doncs, amb la mateixa alegria que desprenia Sant Felip Neri el 4rt centenari de la seva canonització. A totes i tots: Moltes felicitats!

Algunes notes sobre la canonització de quatre espanyols i un sant

No va ser fins al 22 de desembre del 1621 que la Congregació de Ritus va decidir associar Felip Neri als quatre candidats espanyols (…)

En la sessió del 7 de juliol del 1621 la causa de Felip Neri es va assignar al cardenal jesuïta Roberto Belarmino, que després de la seva mort, esdevingut dos mesos més tard, va ser substituït pel cardenal Crescenzi (…) El 24 de gener es va celebrar el consistori secret, pronunciant el cardenal de la Muntanya la “relatio” per a la canonització de Felip Neri i Teresa d’Àvila (…) Finalment, el 28 de febrer, en el tercer consistori semipúblic, el Papa, en presència de trenta-dos cardenals, nou arquebisbes i divuit bisbes, va fer oficial la canonització dels cinc sants el proper 12 de març. En veritat, la data circulava des de feia temps en ambients curials ja que el oratorià Pompeo Pateri havia pogut comunicar-la al seu col·lega napolità Antonio Talpa ja el 29 de gener per arribar a un acord (…) I tenint en compte les exigències de Luis XIII, en l’últim moment va ser inclosa la canonització de Felip Neri, obertament recolzada per França ja que no en va els oratorians havien estat en primera fila a l’hora de sostenir la conversió d’Enrique IV al catolicisme enfront del rei d’Espanya. La preferència dels francesos per Felip Neri s’explicava pel paper exercit pels oratorians a l’hora del reconeixement de la conversió de Enrique IV per part de Climent VIII, que li va concedir l’absolució en el 1595. Així, en l’últim moment, el sant romà va substituir al frare agustí Tomàs de Villanueva, la canonització del qual, ja decidida en la sessió del 6 de desembre de 1621 per la Congregació de Ritus, va haver d’esperar fins al 1658 (…)

Amb motiu de la cerimònia de canonització, Gregori XV va concedir en honor dels cinc sants una indulgència especial destinada a consolidar la difusió pública del culte entre els fidels i al voltant dels seus respectius sepulcres, precisant significativament que no tindria valor si s’unien a imatges o medalles conservades «privatim», a la causa de cada un; evidentment el procés de sacralització de l’espai i dels ritus havia de desenvolupar-se sota l’ègida i el control de l’autoritat pontifícia. Per exemple, el papa concedia la indulgència plenària i la possibilitat de «treure una ànima del purgatori a l’elecció d’aquells» que haguessin resat el rosari o l’Ofici Parvo de Nostra Senyora o de difunts, o haguessin dejunat el dia de la festa de cada un dels nous cinc sants. A més, els fidels que s’acostaren a resar davant de les seves tombes podrien aconseguir les mateixes indulgències i gràcies obtingudes pels qui peregrinaven al Sant Sepulcre de Jerusalem o Santiago de Compostel·la.

L’autor del Diari de Roma Giacinto Gigli descrigué la pompa barroca de la cerimònia de canonització del 12 de març de 1622 amb abundància de detalls. En el “teatre”, aixecat sobre el projecte del luquès Paolo Guidotti, «penjaven en l’aire quatre corones enormes, de les que penjaven 4 estendards», entre els quals a «l’entrada del teatre hi havia el de sant Felip […] i de les quatre corones de les que penjaven els estendards penjaven també grandíssimes llums de fusta blanca plenes de torxes enceses, que oferien un espectacle bellíssim de contemplar». Els oratorians van renunciar a fer una processó pròpia, «havent resolt els altres que promouen les altres canonitzacions que seria de major magnificència i de menys despesa anar tots junts».

Durant tres tardes seguides «es van fer grans lluminàries per tots els carrers i gairebé a totes les cases de Roma, cremant bótes i posant llums a les finestres» i també les esglésies lligades a les famílies religioses de les que provenien dels sants (Chiesa Nuova, il Gesù i Santa Maria della Scala al barri de Trastevere) «van estar plenes de llums».

A l’endemà de la canonització es van dur en processó pels carrers de la ciutat del papa els estendards dels cinc sants partint de la basílica de Sant Pere i fent parades davant de les esglésies corresponents, on van ser deixats.

Les celebracions van prosseguir durant els dies següents i el 19 de març es va celebrar a la Vallicella la festa en honor del nou sant, «i van fer capella tots els cardenals i fins i tot va anar a visitar l’església el papa Gregori, i cada un dels dies es van fer manifestacions d’alegria amb focs diversos i altres gaubances».

GOTOR, MIGUEL, “Han canonizado cuatro españoles y un santo”. La propuesta hagiográfica del oratoriano Felipe Neri entre “el esplendor de Iberia y la gloriosa memoria de Enrique IV”. Università degli studi di Torino. (htpps:// orcid.org/0000-0003-2238-4335 miguel.gotor@unito.it)

P. Ferran Colàs Peiró, C.O.

1885 – 2022 137 anys d’Oratori a Gràcia

Vora l’any 1880 el bisbe de Barcelona, el Dr. José de Urquinaona, animà als Pares de la Comunitat de Barcelona a ajudar a les 3 parròquies existents de Gràcia. Al capdavant d’aquest intens treball hi trobem el P. Salvador Oller i Vilamajó qui fou l’ànima i el cervell de la nova fundació atorgant un nou emplaçament amb la compra d’uns terrenys entre el carrer de l’Àngel (ara Montseny) i el carrer del Sol.

L’any 1881 el Papa Lleó XIII signà i beneí la construcció de la nova casa a Gràcia amb els mateixos privilegis que la de Barcelona. El 1883 es col·locà la primera pedra i començaren les obres que finalitzarien el 2 de gener de 1885 amb la benedicció de la casa i de l’església.

Enguany celebrem, doncs, el 137è aniversari d’aquesta benedicció i que l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia és obert a tots els que cerquen un refugi espiritual, religiós o cultural.

Si voleu saber més sobre la història de la nostra comunitat cliqueu al següent enllaç:
Història de l’Oratori de Gràcia

Claustre de l’Oratori abans del 1936

Qui era Sant Felip Neri? Què és l’Oratori de Gràcia?

Potser moltes vegades heu sentit a parlar de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia o el de Barcelona, més conegut per la seca façana plena de la metralla de la Guerra Civil. Però coneixeu què és l’Oratori? O la breu història de la nostra Congregació gracienca? Qui va ser Sant Felip Neri?

Al nostre web disposem de diversos documents que podeu llegir i tenir als vostres ordinadors o telèfons en els que s’explica diversos temes d’interès. Aprofiteu aquest material per aprofundir i conèixer una mica més el nostre ser, la nostra espiritualitat i el nostre camí tal i com el nostre pare Sant Felip Neri ens guia.

(Clicant a sobre de cada títol podreu accedir als textos)

Sobre l’Oratori de Gràcia i en general

Sobre Sant Felip Neri

Altres documents d’interès!

130 anys de la col·locació de la primera pedra de la nostra església

El passat 12 d’agost es commemorava una doble celebració al nostre oratori!

Fa 130 anys, al 1891, que el Bisbe de Barcelona, el Dr. Jaume Català i Albosa beneí i col·locà la primera pedra del que avui coneixem com a la nostra església.

A mes, al 1894, ara en fa 127, s’inaugurà (tot i que l’altar no fou beneït fins al Nadal de 1901). Així doncs, dues celebracions en un mateix dia que ens porta a recordar el passat de la nostra església, el present i, perquè no, el futur també.

Com diuen col·loquialment: “si les parets parlessin…” de ben segur que ens explicarien un munt d’històries i anècdotes sobre la benedicció de les campanes que repiquen al nostre campanar. O les inauguracions dels orgues del 1907 i 1985. Parlarien també de les capelles, ornamentades amb estil modernista que acollien diverses imatges com la Mare de Déu del Carme, etc. I tristament parlarien de la Setmana Tràgica i de la Guerra (in)Civil.

Parlarien dels concerts, de les trobades, dels grups de catequesi d’infants i adults, de tots els nois i noies que han format part del grup d’escolans, dels grups de joves i de tots els que han participat als diversos esplais…

Però, de ben segur que, amb molta joia, ens explicarien totes les vivències viscudes pels Pares i Germans de la Congregació que han treballat amb tots els nostres predecessors i que continuen fent aquest camí amb tots nosaltres.

112 anys de la Setmana Tràgica a Barcelona

Del 26 de juliol al 2 d’agost de 1909 a Barcelona, i a d’altres ciutats i pobles de Catalunya, hi tingué lloc la Setmana Tràgica.

El decret del govern d’Antonio Maura, que dictaminava l’enviament de tropes de la reserva a les possessions espanyoles al Marroc (que havien entrat en guerra el 9 de juliol del mateix any), va ser el desencadenant d’aquesta revolució que va esdevenir en un moment molt inestable ja que molts dels cridats eren pares de família de classe obrera.

D’avant aquesta situació els sindicats convocaren una vaga general que a Barcelona s’inicià pels barris perifèrics on es trobaven la majoria de fàbriques. S’aixecaren barricades per molts dels carrers de la ciutat i de la Vila de Gràcia i es començaren a cremar esglésies i convents ja que, per a molts, l’església significava una ajuda al poder actual i les grans riqueses.

A mesura que la ciutat va ser ocupada per uns 10.000 soldats, molts dels insurgents van deixar la revolta conscients també que a la resta d’Espanya no se secundava. El govern de Maura va portar a terme una gran repressió duríssima i arbitraria que fou condemnada per molts mitjans estrangers, rebutjant entre d’altres, les execucions. Davant aquest fet Antonio Maura fou cessat i substituït per Segismundo Moret.

A Gràcia foren múltiples les esglésies, parròquies i convents cremats, entre els quals el nostre oratori, que fou calcinat i amb valuoses pèrdues com el recent estrenat orgue (1907). El poeta Joan Maragall en passà per davant de l’església s’inspirà en el seu article “L’Església cremada” publicat el 18 de desembre de 1909 al diari La Veu de Catalunya.

“Jo mai havia oït una Missa com aquella. La volta de la iglésia esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, absents, sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l’altar major, la solera invisible sota la pols de la runa, cap banc per a seure, i tothom dret o agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt i un torrent de sol entrant per l’esgalabrat de la volta amb una munió de mosques dansant en la llum crua que aclaria tota la iglésia i feia semblar que oiem la Missa al mig del carrer. El sol que a de ple en la mesa de fusta on el capellà, pobrament ornamentat, celebrava; mentres en el chor, sense barana, cantaven els altres, arrambats a la paret per a no caure endavant…”

Joan Maragall, «L»Església Cremada». 18 de desembre de 1909