La fundació de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia es remunta a finals del s. XIX amb un context social ben diferent als nostres dies. Abans de començar cal fer esment que, segons els estatuts generals, no pot haver-hi més d’un Oratori per ciutat. Així doncs, amb aquesta premissa comença la història de l’Oratori de Gràcia.

L’any 1673 es fundà a Barcelona, al costat de la Catedral, un dels primers oratoris de Catalunya i on es gestà la futura creació de la comunitat gracienca. Per aquella època la Vila de Gràcia era encara un camp extens de conreu amb poques masies repartides pel territori. A poc a poc aquests terrenys s’anirien urbanitzant arribant a l’època de més esplendor quan aconseguí, per segon cop, la seva independència de Barcelona l’any 1850.

Perquè expliquem això? Com comentàvem només podia haver una Congregació a cada ciutat i amb la independència municipal de Gràcia aquesta es deslligava de la ciutat de Barcelona i es convertí en una població on poder construir una nova comunitat. Així vora l’any 1880 aquesta idea començà a prendre forma i agafà volada quan el Bisbe de Barcelona, Dr. José de Urquinaona, animà als Pares de la Comunitat de la ciutat a ajudar a les tres parròquies existents a Gràcia (Josepets, Santa Maria de Gràcia i Sant Joan Baptista) treballant amb la mateixa intensitat que ho feien fins aleshores i que tant lloat era per totes les persones que buscaven un aliment espiritual.

Al capdavant d’aquesta feina hi trobem el P. Salvador Oller i Vilamajó qui fou l’ànima i el cervell de la nova fundació atorgant un nou emplaçament amb la compra d’uns terrenys entre el carrer de l’Àngel (ara Montseny) i el carrer del Sol. Amb la seva gran dedicació econòmica, espiritual i amb la seva vida senzilla i austera es convertí, i el podem considerar, com a fundador de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia.

Al juny de 1881 el Sant Pare Lleó XIII es dignà a beneir el nou Oratori i signa un Breu amb les gràcies i els privilegis amb els que gaudien a Barcelona. Així el 1 de juny de 1883 es beneí i col·locà la primera pedra, un acte al que assistiren els rectors de Santa Maria del Mar, Santa Maria de Gràcia, els Josepets i els Pares de la comunitat barcelonina. Poc temps després, el 2 de gener de 1885, es beneí la nova casa i l’església.

Amb la intensitat i afluència de fidels a les activitats de l’Oratori, sobretot als oficis, hi hagué la necessitat de construir una nova església més gran. Així fou beneïda i col·locada la primera pedra el 12 d’agost de 1891 pel bisbe de Barcelona el Dr. Jaume Català i Albosa. Al cap de tres anys, el dia 12 d’agost de 1894, s’innaugurà la nova església. Tot i que l’altar major no fou construït i beneït fins al Nadal de 1901. L’arquitecte d’aquesta nova nau fou Joan Artigues.

La comunitat, com tota la societat, visqué de manera convulsa els esdeveniments socials i polítics del s. XX que marcarien la història del nostre país. L’any 1909, igual que altres comunitats religioses i parròquies, la nostra església fou escenari dels fets de la Setmana Tràgica, éssent cremada la primitiva església en la seva totalitat juntament amb una part de la residència i la nova església quedà molt malmesa. El poeta Joan Maragall s’inspirà en aquesta per escriure el seu article “L’Església cremada”, un dels tres que publicà sobre els fets de la setmana. Les pèrdues foren quantioses entre les quals hi havia l’orgue de 2 teclats i 56 notes cadascun que s’estrenà 2 anys abans. Posteriorment es reconstruiren els dos altars laterals dedicats a Sant Felip Neri i al Sagrat Cor, obra de F. Berenguer i Mestres, deixeble d’Antoni Gaudí.

Amb l’esclat de la Guerra Civil al 1936 començà una de les èpoques més dolentes per a la casa i per tothom en general. L’església és novament cremada i la residència és convertida en una caserna militar. D’aquella època se’n salvaren poques coses com la pintura de l’absis, que malgrat conservar-se hi resten vestigis de tiroteig i forats de bala. Durant la guerra foren assassinats 5 pares de la comunitat: el P. Aleix Soler Llovera, Joaquim Serra Auferil, Càndid Vila i Maneja, Pere Garet Vilardelbosch i Martí Subirà Arumí.

El 25 de març de 1939 es restablí la comunitat i s’iniciaren els treballs de reconstrucció i adequació de la residència i de l’església. Al 1958 es consagraren els nous altars laterals amb les escultures de Josep Maria Camps Arnau i decorades per Jaume Sanjaume, els quals feren també el nou retaule de l’Altar Major i la imatge de la Immaculada que el presideix.

Un dels nous projectes que sorgiren fou la construcció d’uns nous locals que foren beneïts el 1965 al lloc on havia estat la primitiva església. En aquests locals s’hi construí també una capella per algunes celebracions amb menys assistència.

Amb la finalitat d’aplicar les noves directrius del Concili Vaticà II es remodelà novament el presbiteri segons el projecte de l’arquitecte J. Bonet Armengol i s’acabà el 1985 amb la col·locació de la creu i de l’ambó de Josep Maria Camps Arnau. El mateix any s’innaugurà l’orgue electrònic i la nova il·luminació de l’església.

La feina de recuperació no s’acabà i a principis dels anys 80 es col·locà en una capella lateral la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Anys més tard, el 2018, en una altra de les capelles es col·locà la imatges dels Sants i Beats de l’Oratori amb la imatge de Santa Maria in Vallicella al centre.