El 21 de juliol de 1515 nasqué a Florència Filippo Neri. Fill de Francesco i Lucrezia fou batejat al dia següent a l’església de Sant Joan dels Florentins. El pare era notari i la mare provenia d’una família modesta del camp, que morí poc després de tenir el quart fill.

Després de la mort de la mare, Francesc es casà amb Alessandra di Michele que establí una relació molt afectiva amb tota la família però especialment amb el petit Felip qui tenia un caràcter piadós, amable, algre i feliç el “Pippo Buono”, com l’anomenava.

Provablement la primera educació del nostre sant fou impartida pel seu pare de qui absorví tot l’amor pels llibres i la lectura que fou ampliada posteriorment al convent dominic de Sant Marc. En aquest ambient educatiu es respirava un clima espiritual nodrit pel Germà Girolamo Savoranola, malgrat les distàncies en els mètodes i ensenyances de l’ardent predicador.

Vora els 18 anys el seu pare volgué oferir-li un futur millor a casa d’un familiar a San Germano, l’actual població de Cassino, per dedicar-se al comerç. Però l’experiència durà poc temps. Felip Neri tenia altres aspiracions de cor.

Més tard el trobem, a partir de 1534, a la ciutat de Roma sense un projecte de futur però amb una espiritualitat i ànima de peregrí. Al poc temps s’hospedà en una petita habitació a casa del florentí Galeotto Caccia a canvi de fer de mestre dels seus fills.

Durant la seva vida seguí un camí de vida contemplativa preferint sempre la soledat en l’església i les pregàries a les catacumbes en record als primers temps de l’Església catòlica. I és durant aquesta vida contemplativa i d’aquest esperit que la Pentecosta del 1544, a la catacumba de Sant Sebastià, durant una nit d’intensa pregària va rebre l’Esperit Sant inflamant-li el cor que flamejaria dins del seu pit fins al final dels seus dies.

A aquesta intensa vida contemplativa s’afegí una intensa activitat apostòlica a tot el qui trobava pels carrers i places de Roma, sempre al servei de la caritat als hospitals, a la participació en algunes confraries entre les que trobem la de la Trinitat dels Peregrins, que si no fou el fundador va ser sens dubte el principal responsable juntament amb el seu confessor, el P. Persiano Rosa.

A l’edat de 36 anys, i sota la direcció del seu pare espiritual, el 23 de maig de 1551, Mons. Sebastiano Lunel l’ordenà sacerdot després de rebre les ordres menors, el subdiaconat i el diaconat.

El Pare Felip va continuar com a sacerdot la intensa vida apostòlica que ja l’havia caracteritzat com a laic. Se’n va anar a viure a la casa de San Girolamo, seu de la Confraria de la Caritat, que congregava a forces sacerdots seculars dotats d’un excelent esperit evangèlic i que assistien l’església del costat. És aquí on el seu ministeri es converteix en la pràctica de la confessió i l’inici de trobades de meditació, de diàleg espiritual i d’oració.

Entre els deixebles de Sant Felip Neri alguns van fruir de la seva vocació sacerdotal i de la seva metodologia i acció pastoral. Alguns d’ells arribaren a cardenals com Cesare Baronio i Francesco Maria Tarugi. Així, sense un projecte establert, va néixer la «Congregació de l’Oratori»: una comunitat de sacerdots que no tans sols tenien en l’Oratori el centre de la seva vida espiritual sinó que també era el camp fecund d’espiritualitat.

El 1575 el Papa Gregori XIII confià a Sant Felip i als seus sacerdots la petita i quasi en ruines església de Santa Maria in Vallicella, ben aprop de les esglésies on treballaven i ja tenien cura (Sant Girolamo i San Giovanni dei Fiorentini), erigint al mateix temps amb la butlla «Copiosus in misercordia Deus» la «Congregatio presbyterorum saecularium de Oratorio nuncupanda».

Fins al 1583 Sant Felip visqué a la Parròquia de San Girolamo però per obediència al Papa s’entregà amb tot el seu compromís a la reconstrucció, en grans dimensions i bellesa, de la petita església de la Vallicella, mudant-se a viure-hi.

Allà passà els últims dotze anys de vida. Morí el 26 de maig de 1595, als setanta nou anys, estimat per la seva familia i per tota Roma, desprenent un amor ple d’estima i afecte. «Apòstol de Roma», així el definiren immediatament els Papes i el poble romà, donant-li el títol reservat a Sant Pere i Sant Pau. Aquest títol no va ser donat mai a cap altre dels gans sants que, al mateix temps que Sant Felip, havien viscut i treballat dins dels murs de la Ciutat Eterna.

El cor del Pare Felip, ardent amb el foc de l’Esperit, va deixar de bategar aquella nit d’estiu; però deixà un llegat a la seva Congregació i a tota l’Església amb el do d’una vida que la mateixa Església no deixa de mirar amb goig. Tant és així que àdhuc el sant pare Sant Joan Pau II, que en vàries ocasions destacà la figura del sant, és l’únic dels sants que surt explicitament amb el seu nom a la Butlla d’Iniciació del Gran Jubileu de 2000.