Hi ha llocs que, quan hi arribes, semblen una simple casa de colònies. Però quan els deixes, s’han convertit en una petita part de la teva història. Això és el que ens ha passat aquest estiu a Santa Maria de Meià.

Del 4 al 12 de juliol, més d’una quarentena d’infants i joves d’entre 4 i 18 anys, acompanyats per monitors i monitores voluntaris, hem compartit nou dies que han estat molt més que unes colònies: convivència, descobertes, reptes, amistat, rialles, emocions i creixement.

La casa es va omplir de motxilles, abraçades, nervis i il·lusió. I ben aviat, els nervis es van convertir en confiança i les cares desconegudes, en nous amics. Excursions, gimcanes, jocs d’aigua, tallers, vetllades i nits sota les estrelles han omplert els nostres dies.

Però les colònies no són només allò que es veu.

Són aquell infant que el primer dia plorava perquè trobava a faltar la família i que, una setmana després, demanava quedar-s’hi més dies. Són els adolescents descobrint que els petits els miren com a exemple. Són les converses abans d’anar a dormir, les reconciliacions, les abraçades inesperades i els monitors preparant l’endemà quan tothom ja dorm.

A l’Esplai Oratori Sant Felip Neri “JASD” eduquem des del joc, la convivència i la reflexió. El nostre projecte està inspirat en els valors de l’Evangeli, viscuts com Sant Felip Neri ens va ensenyar: amb alegria, senzillesa, proximitat i estimació.

Les nostres colònies són obertes a tothom: cristians, agnòstics, infants i joves d’altres confessions. Creiem fermament que Déu no fa distincions entre les persones. I nosaltres tampoc.

La fe es fa present quan ajudem qui té por, compartim, demanem perdó, cuidem la natura o descobrim que la felicitat és més gran quan es comparteix.

Quan vam carregar les motxilles a l’autocar, tornàvem diferents. Ens endúiem amistats, rialles, cançons i abraçades que no caben dins d’una maleta.

Gràcies a totes les famílies per confiar-nos el que més estimeu. Gràcies als monitors i monitores per la seva entrega, el seu voluntariat i la seva vocació educativa. I gràcies a tota la comunitat de l’Oratori Sant Felip Neri per continuar fent possible que, any rere any, infants i joves trobinun espai on créixer, ser estimats i descobrir que un món millor comença en els petits gestos de cada dia.

Perquè les colònies s’acaben… però allò que hi hem viscut ens acompanya durant tot l’any. I això és, probablement, la màgia més gran de l’esplai.

Escrit de l’Esplai JASD

FESTIVITAT DEL 9 D’OCTUBRE

La figura de sant John Henry Newman destaca per la seva recerca incansable de la veritat i pel seu profund amor a Crist i a l’Església.

Nascut a Londres l’any 1801, fou inicialment ministre anglicà i una de les principals figures del Moviment d’Oxford. Després d’un llarg camí de reflexió i pregària, va ingressar a l’Església catòlica l’any 1845. Més endavant, va fundar el primer Oratori de Sant Felip Neri d’Anglaterra, seguint l’esperit de fraternitat, alegria i dedicació pastoral paropia que ens caracateritza als oratorians.

Va destacar com a teòleg, escriptor i educador, amb una obra intel·lectual de gran influència. El papa Lleó XIII el creà cardenal. Canonitzat l’any 2019, pel Papa Francesc, continua sent un model de fidelitat, humilitat i diàleg entre la fe i la raó, inspirant-nos especialment a la família de l’Oratori.

Viatjar per Irlanda és descobrir una terra on la fe i la natura semblen haver après a conviure. Esglésies, creus i petites imatges religioses apareixen entre muntanyes, penya-segats i camins, com si formessin part del mateix paisatge.

Davant d’una creu blanca al peu d’una muntanya, envoltada només de roca, herba i cel, no calen gaires paraules. La natura imposa el seu propi ritme. Ens fa aturar, mirar, fer silenci. I és precisament en aquest silenci quan pot aparèixer la pregunta interior: què hi ha més enllà de nosaltres mateixos?

A Irlanda he sentit que la religió no viu només dins de les esglésies. També es troba en el camí, en la immensitat del paisatge, en el vent, en la pluja, en aquell moment en què contemples alguna cosa bella i, gairebé sense adonar-te’n, deixes enrere les presses quotidianes.

Però aquests moments adquireixen encara més sentit quan els podem compartir en família. Aturar-nos junts davant d’una creu, entrar en una església durant el viatge o simplement contemplar un paisatge en silenci són petites experiències que també eduquen en la fe.

Després que els nens hagin fet la Primera Comunió, sentim que és important que aquell dia no quedi només com una celebració bonica o un record familiar. La Primera Comunió és una etapa del camí, no el final. I continuar aquest camí cristià també significa trobar espais, dins de la vida quotidiana i fora d’ella, on poder parlar de Déu, fer-nos preguntes i compartir allò que cadascú sent.

Potser com a pares no sempre tenim les respostes. Però sí que podem acompanyar-les. Podem oferir moments perquè la fe continuï creixent d’una manera natural, lligada també a les experiències que vivim junts. Un viatge pot ser una d’aquestes ocasions: conèixer altres llocs, entrar en una església desconeguda, encendre una espelma, contemplar una creu enmig de la muntanya o, senzillament, compartir uns minuts de silenci.

En una de les esglésies d’Irlanda vaig trobar una frase que em va fer pensar: “Take the risk for Christ”, atreveix-te per Crist. I, més avall, unes paraules de l’Evangeli de Joan: “No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres.” (Jn 15,16).

Potser aquesta és també una manera d’entendre el silenci: no com una absència, sinó com un espai per escoltar. Per deixar durant uns instants el soroll que ens acompanya i preguntar-nos què ens mou, què busquem i què dona sentit al nostre camí.

Irlanda ens ha recordat que no sempre necessitem grans discursos per apropar-nos a Déu ni per transmetre la fe als nostres fills. De vegades, el més important és caminar al seu costat, compartir una muntanya, una creu, una església, una conversa o uns minuts de silenci.

Perquè la fe també es transmet així: compartint el camí.

Albert Marsé Castillo

De ben segur que us haureu fixat que a l’església de l’Oratori de Gràcia hi ha un nou element que donarà més sonoritat i musicalitat a les celebracions litúrgiques, concerts i activitats.

Aquest orgue el va construir la empresa OESA l’any 1956 pel domicili de l’organista Paul Franck, que era titular del Palau Nacional i professor d’orgue del Conservatori de Barcelona.

Quan Paul Franck va deixar Barcelona l’orgue se’l va quedar una deixeble seva, la senyora Spoerry pel seu domicili al Turó Park.

L’any 1994, l’Oratori de Barcelona va adquirir l’orgue als descendents de la Sra. Spoerry, trasllat que va anar a càrrec de l’orguener Joan Carles Castro, amb la idea que l’Oratori disposés d’un orgue amb diversos manuals i pedal per interpretar tota mena d’obres del repertori organístic, ja que amb la cadireta del cor no es podia fer mes que música ibèrica.

Actualment amb l’orgue Montserrat Torrent, a l’Oratori de Barcelona, acabat es poden interpretar totes les obres del repertori, pel que l’orgue Paul Franck no s’utilitza, i abans no es faci malbé es va considerar oportú traslladar-lo a l’església gracienca.

Aquest trasllat, instal·lació i posada apunt ho realitzen els de “Blancafort, orgueners de Montserrat”, sota la direcció del mateix Sr. Albert Blancafort.

La comunitat de Guardia Sanframondi, a la regió de la Campània, a Itàlia, ha celebrat aquest mes de juliol els quatre-cents anys del patronatge de sant Felip Neri sobre la ciutat. Els actes, que es van desenvolupar del 23 al 26 de juliol, van combinar celebracions religioses, propostes culturals i moments de fraternitat comunitària.

Entre les activitats destacà la projecció de la pel·lícula “State buoni se potete” al pati de l’Oratori i, especialment, la trobada “Il Cuore di Filippo Neri e Guardia Sanframondi”. amb la participació del P. Michele Nicolis, Procurador General de la Confederació de l’Oratori, i de l’artista Ernesto Pengue, autor de l’estela commemorativa del quart centenari.

Els actes es van cloure el 26 de juliol amb la solemne celebració eucarística del Patronatge, presidida pel bisbe Giuseppe Mazzafaro, seguida d’una breu processó i de la benedicció amb la relíquia del sant.

El logo de la visita apostòlica del papa Lleó XIV —que recorrerà diverses ciutats com Barcelona del 6 al 12 de juny de 2026— és una imatge carregada de significat espiritual i comunitari.

La composició es basa en un cercle obert format per figures humanes entrellaçades, que expressa moviment, unitat i trobada, una metàfora visual de l’Església com a poble que camina junt. Aquest cercle no es tanca, sinó que convida a continuar avançant i a mirar cap amunt, en sintonia amb el lema “Alceu la mirada” (Jn 4,35).

La presència de la Verge Maria al centre actua com a cor del logotip, una figura que guia i orienta cap a Déu i simbolitza acollida i esperança. Aquest disseny reflecteix la intenció del viatge: promoure comunitat, suport mutu i una mirada de fe en un moment marcat per desafiaments personals i socials.

• Per motius de temps, no perquè no mereixi ser esmentat, ometo el llarg període dels darrers anys del segle XIX que (amb la participació activa de grans personatges oratorians com el venerable Giovanni Battista Arista i el servent de Déu Fr. Giulio Castelli) va conduir al Decret amb el qual la Sagrada Congregació de Religiosos va establir, ex Audientia Sanctissimi del 21 de març de 1933, la Visitatio Generalis Oratorii i va nomenar Visitador Apostòlic per a totes les Congregacions de l’Oratori en la persona del P. claretià Arcadio M. Larraona, a qui, per l’amor profund que tenia per l’Oratori i pel servei que va prestar, el nostre agraïment ha de ser gran.
• En el Congrés General de 1942 es va desenvolupar el convenciment que era necessari per a la Visita a les congregacions que les visites fossin periòdiques, però la incertesa –i també l’absència de representants de nombroses comunitats a causa de la Segona Guerra Mundial en curs– va fer que el P. Larraona ho passes per alt. Això també va ser motivat pel que més tard escriuria un oratorià: “Les parets de les ciutadelles encara eren massa altes perquè tal idea pogués enfilar-s’hi; les Congregacions encara eren, en la seva majoria, massa geloses de la seva absoluta i incontrolada llibertat… Sí, us podeu imaginar fàcilment quin tipus de resposta podria tenir el projecte d’un Visitador que examinava periòdicament l’evolució de cada Casa…”.
• El Congrés de 1948 va reprendre el tema, “romana patientia atque prudentia”, àmpliament il·lustrada pel visitador Larraona. I es va acceptar per unanimitat la proposta d’introduir la visita periòdica. També es van celebrar les primeres eleccions: va ser elegit Procurador General el P. Edward Griffith, de Londres, que es va dedicar totalment al seu paper amb calma i gran amor per l’Institut; al final dels seus 10 anys de servei incansable, i 16 anys després de l’inici de la nova institució escriurà: «és un servei jurídic… caldrà anys perquè esdevingui esperit i vida».
• El Congrés General de 1958, en la seva reunió, va prendre nota de la decisió de la Santa Seu que va tancar la «Visita Apostòlica» i va establir un Visitador permanent Oratorii S. Philippi, encarregant la seva elecció al Congrés i reservant el seu nomenament a la Santa Seu. La mesura va arribar de manera inesperada i molts se’n van queixar; però potser van oblidar que havien passat quasi 10 anys del 33 al 42; i altres 16 havien passat del 42 al 58 sense que es presentés cap proposta compartida a la Seu Apostòlica…
• En aquest Congrés, el P. Griffith va ser elegit per al nou càrrec de Visitador, però malauradament va morir l’any següent i, seguint la indicació de la Diputació Permanent, la Santa Seu va nomenar el P. Ugo Oggè, de Mondovì.
• L’any 1969 el Congrés General, enmig de grans debats, es va dedicar a una nova revisió de les Constitucions, amb la intenció declarada d’actualitzar-les als textos i a l’esperit del Concili Vaticà II. Així van néixer les «Constitutiones seu Instituta Oratorii S. Philippi Nerii» i la «Statuta Generalia», promulgada «ad experimentum» pel Delegatus S. Sedis seu
  Visitator (aquest és el nou nom) p. Paul Turks, d’Aquisgrà. El Congrés General de 1975 es va dedicar a temes predominantment pastorals, i els posteriors Congressos Generals de 1982 (el primer en què vaig participar) i 1988 es van dedicar novament a l’examen dels textos constitucionals, amb vista a l’aprovació definitiva, que va haver d’esperar l’adaptació al nou CJC; així es va aconseguir l’aprovació definitiva de les Constitucions i Estatuts Generals amb un Decret de la Sagrada Congregació competent el 21 de novembre de 1989.
• Després del Congrés General de 1994, dedicat a la discussió i aprovació del Directori: «L’Oratori de S.F.N. Itinerari Espiritual», el Congrés General de 2000, després de moltes reunions dedicades als textos legislatius, va tenir un caràcter pastoral, i va abordar el tema: «L’Oratori Secular al Tercer Mil·lenni». El Sant Pare Joan Pau II, rebent els participants en audiència privada a la Sala Clementina, es va alegrar «pel creixement que està experimentant l’Oratori en diferents parts del món», i fent referència explícita a la Confederació va dir: «Les vostres Congregacions, fidels a l’autonomia desitjada pel Sant Fundador, viuen especialment lligades a la realitat de les Esglésies particulars i a les situacions locals. Però cal no oblidar la importància que té el vincle fraternal amb les altres Congregacions que integren la Confederació. És a través d’aquest vincle que l’autonomia característica de les cases individuals s’obre al do de la caritat activa i les comunitats confederades troben un ajut vàlid per créixer en la fidelitat al carisma oratorià».
  
  Fins i tot el cardenal Eduardo Martínez Somalo, aleshores prefecte de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, no va deixar de subratllar, en la clausura de la Conferència, la importància de l’institut confederal: «Quan la Seu Apostòlica va decidir reunir la vostra «Domus sui iuris» en una Confederació, ho va fer per oferir-vos un instrument adequat per a la comunió fraterna. Estimar aquest instrument de comunió que és la Confederació, i posar-ne en valor les organitzacions, perquè l’Oratori pot créixer amb exuberància a la Santa Església de Déu, «circumdata varietate» segons la bella imatge bíblica assumida, per expressar la riquesa dels dons a l’Església, pel meu germà, el Ven. Cardenal Cesare Baronio, deixeble i primer successor de Sant Felip”.
  
  Benvolguts germans, m’aturaré aquí, ja que els Congressos de 2006, 2012 i 2018 són temes recents. Acabo dient que, com a membres de l’actual, formeu part d’una llarga història: història de la nostra Família: per ser estimada, per viure i per continuar a la llum de la «estimada correspondència que transcorre entre les Congregacions» de Sant Felip».

• El camí va començar al segle XIX, en una situació històrica, cultural i política molt dolorosa per a la vida de l’Església; fins i tot les Cases Oratorianes es van trobar reduïdes en nombre i en greu escassetat de recursos: un bon nombre d’elles, fins i tot glorioses, van acabar amb la seva existència, i moltes de les que quedaven corrien el mateix perill. En pocs anys s’havien reduït de 182 a 56. Al llarg d’aquell segle hi havia molt poques noves fundacions; i així va ser també al segle següent fins que l’any 1933 la Santa Seu va decidir la Visita Apostòlica per a elles.
• Més enllà de les circumstàncies històriques, el que seria la Confederació de Cases Oratorianes té les seves arrels en el vincle de caritat documentat des dels seus orígens: un vincle gràcies al qual les Congregacions sempre han sentit una unitat moral i, en un respecte escrupolós per la autonomia de cadascuna, no han deixat de teixir relacions espirituals i possibles col·laboracions entre elles, tal com llegim a les «Pregi della Congregazione dell’Oratorio» (des de fa molt de temps, un preciós vademècum oratorià), on es parla de la “estimada correspondència que passa entre les Congregacions de Sant Felip»: «Aquest Mèrit de la Caritat, que uneix tants Sacerdots i Germans en una sola Casa, uneix també totes les Congregacions de Sant Felip amb un vincle d’amor molt estret. I encara que en les coses exteriors no hi hagi participació en els béns temporals entre elles, havent volgut el Sant Pare que cada Casa es regís i es governés per si mateixa, tanmateix hi ha tan bona correspondència d’afecte entre tots els Sacerdots de l’Oratori que, encara que no s’han vist mai, s’estimen amb un amor mutu i una Caritat no fingida. Reconeguem a tots com a Germans, ja que tots són Fills del mateix Pare, practicant les mateixes regles i costums…”. Crec poder dir que precisament aquesta «estimada correspondència que passa entre les Congregacions de San Felip», aquest valor de caritat fraternal, és l’ànima de la Confederació, de la nostra trobada, del mateix Congrés General, de les seves obres i de les seves decisions… Com en la vida de cadascuna de les comunitats! «Ubi caritas est vera, Deus ibi est»: «vera» diu el text original de l’himne litúrgic… «Ubi caritas et amor» és més «romàntic», però menys significatiu… Vera caritas en el pensament i en l’acte! Sense ella tot es torna mundà…