Viatjar per Irlanda és descobrir una terra on la fe i la natura semblen haver après a conviure. Esglésies, creus i petites imatges religioses apareixen entre muntanyes, penya-segats i camins, com si formessin part del mateix paisatge.
Davant d’una creu blanca al peu d’una muntanya, envoltada només de roca, herba i cel, no calen gaires paraules. La natura imposa el seu propi ritme. Ens fa aturar, mirar, fer silenci. I és precisament en aquest silenci quan pot aparèixer la pregunta interior: què hi ha més enllà de nosaltres mateixos?
A Irlanda he sentit que la religió no viu només dins de les esglésies. També es troba en el camí, en la immensitat del paisatge, en el vent, en la pluja, en aquell moment en què contemples alguna cosa bella i, gairebé sense adonar-te’n, deixes enrere les presses quotidianes.
Però aquests moments adquireixen encara més sentit quan els podem compartir en família. Aturar-nos junts davant d’una creu, entrar en una església durant el viatge o simplement contemplar un paisatge en silenci són petites experiències que també eduquen en la fe.
Després que els nens hagin fet la Primera Comunió, sentim que és important que aquell dia no quedi només com una celebració bonica o un record familiar. La Primera Comunió és una etapa del camí, no el final. I continuar aquest camí cristià també significa trobar espais, dins de la vida quotidiana i fora d’ella, on poder parlar de Déu, fer-nos preguntes i compartir allò que cadascú sent.
Potser com a pares no sempre tenim les respostes. Però sí que podem acompanyar-les. Podem oferir moments perquè la fe continuï creixent d’una manera natural, lligada també a les experiències que vivim junts. Un viatge pot ser una d’aquestes ocasions: conèixer altres llocs, entrar en una església desconeguda, encendre una espelma, contemplar una creu enmig de la muntanya o, senzillament, compartir uns minuts de silenci.
En una de les esglésies d’Irlanda vaig trobar una frase que em va fer pensar: “Take the risk for Christ”, atreveix-te per Crist. I, més avall, unes paraules de l’Evangeli de Joan: “No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres.” (Jn 15,16).
Potser aquesta és també una manera d’entendre el silenci: no com una absència, sinó com un espai per escoltar. Per deixar durant uns instants el soroll que ens acompanya i preguntar-nos què ens mou, què busquem i què dona sentit al nostre camí.
Irlanda ens ha recordat que no sempre necessitem grans discursos per apropar-nos a Déu ni per transmetre la fe als nostres fills. De vegades, el més important és caminar al seu costat, compartir una muntanya, una creu, una església, una conversa o uns minuts de silenci.
Perquè la fe també es transmet així: compartint el camí.
Albert Marsé Castillo