P. Edoardo Aldo Cerrato, C.O.
Bisbe d’Ivrea

Homilia de la Missa d’acció de gràcies
pel IV centenari de la canonització dels sants
Felip Neri, Ignasi de Loiola, Francesc Xavier, Teresa d’Àvila i Isidre Llaurador.
Roma, Santa Maria in Vallicella, diumenge 13 de març de 2022

Benvolguts pares de l’Oratori, germans meus pel camí traçat pel pare Filippo,
Benvolguts tots, germans i germanes,
Lloat sigui Jesucrist!

La Pasqua de 1622 va caure el dia 27 de març; el dia 12 va ser, doncs, el dissabte de la quarta setmana de Quaresma, que s’obre amb amb el diumenge de «Laetare», en que la Santa Missa comença amb l’antífona: «Laetare Jesrusalem… Gaudete cum laetitia qui in tristitia fuistis…»: Alegreu-vos. Jerusalem… Alegreu-vos els que estaveu tristos, alegreu-vos i contenteu-vos amb el si del vostre consol…

El beat Felip i els beats Ignasi, Francesc, Teresa i Isidre foren inscrits solemnement al Registre de Sants mentre l’Església, per tant, seguia el camí que «pujava a la Pasqua» -diuen els antics Pares-. La Quaresma és la iniciativa de Déu, un temps en què el Senyor ens crida a la conversió, també, a través de les obres de penitència, però és un temps feliç: té la frescor de la primavera i el papa Benet, en una de les seves homilies, l’anomena: «la festa dels 40 dies»; «Reflorent omnia – tot floreix», canta l’Església en un dels seus himnes i el mateix Senyor diu al seu poble: «Ara és el moment favorable, ara és el dia de la salvació». L’amor del Senyor sosté la nostra voluntat sempre vacil·lant amb una gràcia especial i la guia per tornar a centrar la nostra vida en una relació renovada amb Ell.

La nostra alegria, que neix de la certesa que Déu és amb nosaltres per donar-nos la possibilitat d’un començament sempre nou, avui s’agreuja amb el record d’un esdeveniment -la canonització del P. Felip- llunyà en el temps, però que forma part de la història de cadascun dels que estem aquí aquest vespre, sacerdots i laics de l’Oratori, vinguts de lluny o vivint aquí on vivia. A les lectures que hem sentit avui ressona allò que Déu diu a Abraham: «Mira al cel i compta les estrelles, si pots comptar-les…»; ressona el que va dir l’apòstol Pau: «La nostra ciutadania és al cel i des d’allà esperem el Senyor Jesucrist com a Salvador. Per tant, els meus estimats germans, romangueu ferms en el Senyor”; i la veu del Pare que Pere va escoltar, després de veure la glòria de Jesús a la muntanya: «Aquest és el meu Fill, l’escollit; escolta’l!». Alça els ulls i el cor com homes i dones que poden dir, fins i tot en la seva fragilitat, fins i tot en els moments foscos de la vida i de la història: «Sé en qui he cregut»! Crist és aquí amb nosaltres! La seva presència és l’esdeveniment que canvia la vida ja que li dóna un horitzó infinit i omple de sentit tot el que es viu. Nosaltres li pertanyem, en formem part; en el baptisme va començar aquesta esplèndida aventura, i podem dir: “Jo visc, ja no jo. Crist viu en mi. I aquesta vida que visc en la carn, la visc en la fe del Fill de Déu que m’ha estimat -i m’estima- i es va donar -i es lliura- per mi”. «Si no fos vostre, oh Crist meu -va dir un pare antic-, seria una criatura perduda»!

Alçant la mirada, veiem els nostres sants coronant Crist, que han conegut els perills i les penúries del camí, han experimentat la creu de la conversió i la bellesa de la resurrecció; i es van convertir en veritables homes i dones en adherir-se a Déu i, per tant, a l’ideal pel qual va ser creat el cor humà.

Veiem la seva cara transfigurada i escoltem algunes de les seves paraules:

• “Ens hem de llançar en tot i per tot a les mans del Senyor. Si Déu vol, us farà bons en allò que vol fer servir… Qui vol una altra cosa que no sigui Crist, no sap què vol, i qui demana una altra cosa que no sigui Crist, no sap què demana», el nostre Pare. Ens diu Felip, que quan va arribar a Roma, encara no tenia vint anys, era “com si una llum –estava escrit– s’encén a la foscor de la misèria que s’enclavava entre les antigues glòries de la ciutat”… Agradable i feliç, de dia portava, molt abans de ser sacerdot, l’escalfor de Déu a qui es trobava i a la nit, al cementiri o a les catacumbes, es submergia en un diàleg íntim amb Déu, tant que va rebre el do d’una efusió especial de l’Esperit Sant que també va expandir físicament el seu cor. Els Papes el van proclamar «Apòstol de Roma»: l’únic, en el nombrós grup de sants que van viure i treballar al centre de la catolicitat, que va compartir aquest títol amb Pere i Pau, conscient com era que «Qui fa bé a Roma és bo per al món sencer”.
• “Pregueu com si tot depengués de Déu i treballeu com si tot depengués de vosaltres” escoltem d’Ignasi. Havia estat batejat amb el nom d’Íñigo, i s’adaptava perfectament al tarannà ardent que havia rebut; va voler anomenar-se Ignasi quan, amb la seva conversió, va posar aquell foc al servei del Regne de Déu, passant de la vida d’un cavaller agosarat i lluitador a reconèixer que Jesús és l’únic Senyor veritable a qui podia dedicar el fidelitat d’un cavaller.
• «No m’importa el que la gent digui o sàpiga de mi. El que m’interessa és cada petit progrés que l’ànima pot fer». I per tant: “Nada te turbe, nada te espante. Quien a Dios tiene nada le falta… Només amb Déu n’hi ha prou!» va dir santa Teresa d’Àvila. No ho va pensar des del principi; hi va arribar a través d’un viatge cansat… A la Basílica Vaticana, sota l’estàtua d’aquesta dona forta, llegim: «Mater spirualium», on «espiritual» no només indica algunes ànimes elevades a dots místics particulars, sinó totes aquelles que comprometre’s a viure la vida cristiana, que és vida «en l’Esperit Sant».
  Teresa va entendre que les terribles laceracions de l’Església del seu temps, turmentada per la corrupció, la infidelitat i els cismes, no es podrien respondre sinó renovant la fidelitat a Déu, amb una vida que es deixi canviar per l’amor a Crist i a l’Església.
• «Sí, Redemptor meu, abans de tot i per damunt de totes les coses, que es compleixin els vostres designis més perfectes i només així se us donarà la més gran glòria!» va dir sant Francesc Xavier. I ho va dir després d’haver vagat per les terres, els mars i les illes d’Orient per anunciar Crist als pagans, i va sentir que el Senyor deia, quan ja era a les portes de la Xina: «Francis, fill meu, deixa’t. lluita i vine de mi!”: de Francesc Déu no volia la Xina: volia Francesc.
• No tenim paraules per informar sobre Isidre; si li hagués de posar-ne un als llavis, triaria aquest, de Francesco Severio: «Senyor, t’estimo no perquè em puguis donar el Paradís o condemnar-me a l’infern, sinó perquè ets el meu Déu. T’estimo perquè Tu ets Tu».
  La seva vida, tan diferent de la de tres sants sacerdots que van pujar amb ell a la glòria a la Basílica Vaticana, i de la d’una santa monja, va ser tan santa com la seva. No havia fundat ni reformat ordes, no havia construït monestirs, ni havia deixat enrere grans obres doctrinals o místiques: havia estimat una dona, la seva dona (Maria toribia, també beatificada a finals del 1600), va criar un fill i va conrear la terra, resant i compartint els seus béns amb els més pobres. Gregori XV el va aixecar a la glòria dels sants juntament amb aquells quatre grans de la Reforma Catòlica. Em recorda l’elecció que va fer sant Joan Pau II quan, elevant-los a la glòria dels altars, va ajuntar Josep Maria Escrivà de Balaguer i la petita Bakhita.

Quina vista, amics, la santedat! «Les virtuts que admirem en els sants -va dir el papa Benet- no són una mena de resultat olímpic, sinó l’obra de Déu que es fa visible en una persona i a través d’ell».
«La santedat- va repetir un oratorià, el Venerable Raimondo Calcagno – és l’únic que ens fa realment interessants al món».
Bon camí, germans i germanes. Lloat sigui Jesucrist!