Esguardem la mort com a participació en la mort de Crist

En el context litúrgic d’aquests darrers dies de l’any, en el qual se’ns convida a reflexionar sobre el misteri de la vinguda del Senyor i del seu judici, hi ha un aspecte que no em deixa viure gaire tranquil: que el pastor haurà de donar compte al Senyor el dia del judici de cadascuna de les ovelles/persones que formen la comunitat a més d’ell mateix. I aquest judici versarà primordialment sobre el creixement del Regne de Déu en cadascú. Per això, jo i tota la comunitat hem de cercar primer el Regne de Déu i la seva justícia, perquè tota la resta és secundari i “res no falta als qui el temen”. De fet, l’actitud de temor mai m’ha agradat; però cal reconèixer que pedagògicament serveix de molt, perquè preocupat pels comptes de l’altre hom esdevé més sol·lícit dels propis; i mentre facilites l’esmena dels altres, hom va esmenant els propis defectes.

Sigui com sigui, el tema dels novíssims, tot i ser central en la predicació de Jesús i dels apòstols, a nosaltres ens sembla poc oportú o difícil i per això, potser, resta sempre en el silenci o abandonat. Reprenem, però, a una lectura seriosa de l’Escriptura i podrem esguardar la mort com a participació en la mort de Crist; i el judici com la manifestació d’aquell judici, primordialment absolutori que ja es va realitzar a la Creu; i la consumació del món, com a coronament de l’encarnació, en la qual Déu mateix es comunica a l’home; i la parusia, com l’estudi d’una sola, única vinguda de Crist, que començà amb l’Encarnació i continuà amb l’acceptació de la mort i la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant amb la qual comença ja la transformació del món de manera que Crist torna sempre, que cadascun dels elegits arriben a ell i participen plenament de la seva glòria. I quant a la condemnació, jo diria que la mateixa flama de l’amor de Déu esdevé turment per aquells que han refusat d’acceptar-lo.

P. Ferran Colás Peiró, C.O.