En començar un any nou, permeteu-me expressar en veu alta quelcom de la meva pregària personal, que com és lògic es recolza en allò que he mamat i intento viure des de la meva imperfecció, i que penso ens pot ajudar en la formació de la consciència. La columna que ha de fonamentar la nostra vida familiar és l’amor fratern. Avancem, doncs, a honorar-nos els uns als altres. Mirem de suportar-nos amb gran paciència les nostres febleses; ja ho sabem que de vegades costa suportar les impertinències dels germans, però ¿qui és perfecte?

No perdem temps en foteses, tendim resoltament vers l’essencial. N. p. st. Felip Neri no s’entretingué amb prescripcions concretes; tenia molta clar, per experiència viscuda, que és més important el foc interior que ha d’animar la nostra vida i fer-nos actuar, que no pas fer les coses per observança o compliment de normes, sens dubte útils, àdhuc necessàries, però que si els hi manca ser encarnades no et permeten donar-te sense límits. Si no assumeixes aquesta actitud fonamental de la caritat, la vida es redueix a un conjunt de frustracions més o menys dissimulades, més o menys suportades. Alliberem-nos, doncs, de les pors, de les rutines i especialment, de les evasions, justificades sovint per una acció pastoral, obedients i estant al servei dels de fora, quan de fet això ens hauria d’ajudar més a viure el nostre ser família en aquest Oratori concret.

Siguem sincers en judicar el valor de les nostres actituds. A mesura que vas sent més i d’aquí, hi ha la temptació a fer-se una vida a part, perquè generalment penses que la comunitat poc o res et pot aportar… I, aleshores, perquè et creus ser més, per rutina, ja que tota la vida ha estat així, o perquè què pots esperar dels altres o poc o res pots oferir, vas prescindint dels altres i continues el combat en solitari, vivint en la comunitat però portant una vida pel propi compte; i això, en el nostre cas, no és que porti a l’ideal eremític, precisament. O bé, simplement vas fent la viu-viu sense il·lusió, aprofitant les compensacions que trobes en una evasiva pastoral, com ja he dit.

La caritat que demana n. p. st. Felip Neri com a pedra fonamental de l’Oratori és a les antípodes del desinteressament o fins del menyspreu o burla de l’altre… pitjor dins una família! No ens podem donar per vençuts en la recerca de la caritat, en l’aprenentatge de saber valorar i respectar cadascú de la comunitat o de l’Oratori, a semblança que ha de ser creixent amb el Crist.

Per altra banda, no ens podem refiar sols dels bons sentiments espontanis per tenir l’actitud de suportar-nos amb paciència les febleses; cal una visió de fe renovada cada dia. Si assumim bé els consells anteriors, de segur l’obediència d’uns als altres es donarà espontània, perquè serà una actitud responsable vers la comunitat, assumida amb esperit de fe i amb abnegació generosa a la comunitat. I és que la disponibilitat total és renyida amb allò de cercar el que sembla útil només a un mateix més que no pas als altres. Sí, l’amor fratern és desinteressat, gratuït, sense exigir res en retorn, sense barreja d’egoisme, ni per fer, com vulgarment diem, la pilota.

De fet, estimant-nos els uns als altres i tement Déu amb amor, és com arribarem a allò que n. p. st. Felip Neri diu de no desitjar, demanar o fer res que no sigui per Jesucrist, el qual ens ha de portar tots junts a la vida eterna; junts, confirmant el valor fonamental de la nostra comunitat i que hem de procurar viure no com quelcom accessori sinó essencial per prendre consciència qui som i on som. Perquè qui no sap estimar els altres, difícilment pot tenir idea del què és estimar Déu. Segons això, no oblidem que l’Amor es centra i brolla de l’altar, al voltant del qual ens apleguem per celebrar-lo. Que n. p. st. Felip Neri ens obtingui per aquest any que comença el bon zel i ens faci créixer en la vivència d’una vida abnegada i especialment joiosa en el seguiment de Crist.

P. Ferran Colás Peiró, C.O.