El «Cum Ecclesia»: viure l’Any Sant com a fills de Sant Felip Neri.
De cara a l’Any Sant, ara a l’horitzó, sa Santedat el Papa Francesc ens demana intensificar la pregària «per preparar-nos per viure bé aquest esdeveniment de gràcia, temps de renovació de la fe i de la vida cristiana».
En efecte, és de la pregària, de l’escolta del Senyor, de la relació viva amb Ell, de la fidelitat sempre renovada als dons de Déu, que tot allò que experimentem treu força i validesa: fins i tot allò que fas i faràs en el Congrés…
Per a la meditació d’avui us proposo algunes idees que trec de tres punts de la Butlla d’Indicació del Jubileu, «Spes non confundit» la esperança no defrauda), com vaig fer per la meva Diòcesi a la Carta Pastoral, perquè l’Any Sant es visqui no només d’una manera folklòrica… S’haurien pogut prendre moltes altres idees, però jo vaig triar aquestes. -«Sovint ens trobem amb persones desanimades que miren la vida amb escepticisme i pessimisme».
Que el Sant Pare es refereixi al clima de desengany i desànim no és d’estranyar: ho percebem no poques vegades i per molts motius a la societat, però també a les comunitats cristianes, i a les comunitats masculines i femenines de consagrats. Tenint en compte que l’autèntica esperança –escriu el Papa– «no és un optimisme va, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida», esmento dues figures bíbliques: La vídua de Sarepta, que diu: «Ara recolliré dos trossos de fusta, després aniré a preparar-me un pastís per a mi i per al meu fill: el menjarem i després morirem» …La renúncia de la dona sembla la d’alguns davant la situació actual. Però en Elies, que li demana que li doni el poc que li queda, podem veure els que han conservat la fe en el poder de Crist i de la santa Eucaristia, recordant la petita “focaccia”, com una hostia preparada per a la Consagració. De l’Eucaristia celebrada amb dignitat i de la fe en la seva eficàcia, reneix la vida a l’Església. L’altra figura és la vídua pobra que esmenta l’Evangeli: llança els únics «dos cèntims» que li queden al tresor del Temple. Aquesta dona també ens demana que examinem la nostra consciència.
Jesús l’indica com a model en el «camí de la fe». Només aquells que ho centren tot en Ell podran sortir d’aquesta crisi de fe que ha portat molts a l’apostasia de Crist. La pobresa que Jesús indica com a ideal no és indigència, sinó proximitat: lliurar-ho tot pot aixecar la vida.
El clima de decepció i desànim que veiem, no és pel fet que som més semblants a la vídua de Sarepta del primer període que no pas a la de l’evangeli?
L'Oratori de gràcia 