En el Congrés General del 2024, Mons. Edoardo Aldo Cerrato, bisbe d’Ivrea, C. O., que durant força temps fou Procurador General, ens va fer als pares congressuals aquesta reflexió que anirem publicant en petits fragments. Tot i les referències temporals que fa al llarg de la xerrada, pels qui ens diem i som fills de St. Felip Neri, ens pot ser profitós conèixer quelcom més de la nostra família de l’Oratori.

Benvolguts germans, una cordial salutació a tothom.

No us dissimularé que és una font d’alegria profunda, però també d’emoció per a mi trobar-me aquí, en la benvolguda Família de l’Oratori reunida al Congrés General. No n’he desvinculat mai el cor i la ment i per això cada dia resava amb el vers del Salm 79 que el ven. Cèsar Baronio va trobar, a l’obertura del Breviari, tan bon punt va morir el nostre Sant Pare Felip: «Respice de caelo et vide et veni et visita vineam istam et protege quam plantavit dextera tua»…

Us agraeixo aquesta invitació fraternal que m’arriba just en el moment en què el meu servei a Ivrea està a punt d’acabar i la carta de renúncia, d’acord amb el CJC, ja està en mans de sa Excel·lència. el nunci apostòlic…

No soc aquí, certament, per participar al Congrés, sinó com a convidat per oferir una mica de reflexió durant els tres primers dies de la vostra reunió del Congrés.

Avui em centraré en aquest tema: Congregació i Confederació: el «amb» de la comunió…; demà: cum Ecclesia: viure l’Any Sant com a fills de Sant Felip Neri; i dissabte: viure la missió a l’escola del pare Felip.

El «amb» de la comunió.

Us vull oferir una ràpida mirada al naixement i desenvolupament de la Confederació.
És pel mateix motiu que l’any 2002 vaig proposar la celebració del 600 aniversari de la Confederació i el 700 aniversari de la Procura General: un homenatge filial a la Confederació que considero, per a la vida de la nostra Família, un gran regal, rebut de l’Església durant un llarg camí que s’emprengué a l’última dècada del segle XIX i dut a terme amb dificultat durant molts anys…: un llarg camí per mirar amb gratitud, ja que la Confederació que n’ha nascut va resultar ser una salvaguarda preciosa no només de la identitat i autonomia originària de les nostres Congregacions, sinó de vegades de la seva mateixa pervivència.

Va ser un regal, que alguns –aleshores i també després– van lluitar per entendre, tement un atac a l’autonomia de les Cases individuals… Però amb el temps –també ho puc testimoniar a partir de la meva experiència personal– va ser vist com un créixer l’estima per la Confederació; les consideracions crítiques, quan i on existien, se centraven en el funcionament, no sempre tenint en compte les causes de certes ineficiències…

Quan va néixer la Confederació les Congregacions eren aproximadament la meitat de les actuals. Una locomotora dissenyada per tirar un nombre determinat de vagons pot arrossegar el doble d’aquest nombre sense dificultat? Les actualitzacions sempre són necessàries, però posar a disposició de la Confederació les forces i els mitjans adequats per dur a terme el seu servei… uf! Crec que he d’agrair –de tot cor i amb plena convicció– als nombrosos Pares que han fet el seu servei, sovint amb sacrificis considerables, personals: entre ells, en primer lloc, els Procuradors Generals i els Delegats de la Seu Apostòlica que s’han succeït.

El llarg viatge (que l’any 2002 vaig intentar esbossar amb cert detall en el número 20 d’»Annales Oratorii» i en una publicació en italià, castellà i anglès, enviada després a totes les Cases. Ara, aquí, em permeto resumir el millor possible, però em refereixo a aquells textos) va experimentar grans dificultats, que tanmateix van servir per fer-lo avançar amb la prudència i la maduració que sempre calen…