L’església de l’Oratori de Barcelona

A dia d’avui, cap estudiós de l’art barceloní no ha gosat mai proposar cap nom concret com autor o arquitecte de l’església de l’Oratori. I en veritat que és un problema complex. El fet és que, donat els alts i baixos del desenvolupament de l’obra, a l’Oratori es perdé la tradició de qui havia estat l’arquitecte autor de la nova església.

L’església està assentada a la falda nord-occidental del Mont Tàber amb un desnivell de 5,30m. Aquest estpa terraplenat des de la línia on passava la muralla fins al nivell actual de la Pl. de Sant Felip Neri amb materials d’enderrocs de construccions anteriors i terra del veí fossar de montjuïc del Bisbe. La planta és cruciforme, amb absis semicircular embegut al mur, el braços del creuer sobresurten a banda i banda de les capelles laterals (tres a cada costat i comunicades entre elles. La volta és de mig punt i munta sobre el rebanc que recorre tota l’església sobre la cornisa. Està divida en trams per arcs torals amb llunetes a cada tram. El centre del creuer està cobert amb una volta esfèrica peraltada que serveix de cúpula. L’estructura està coberta amb taulada de quatre vessants.

Sobre les capelles laterals, col·locades entre els gruixuts contraforts del tempre, hi ha disposat un trifori que s’obre a la nau i al creuer amb arcs de mig punt. La il·luminació natural prové de les finesres d’arc rebaixat que s’obren sota les llunes i del gran ull de bou que dona a la façana.

Els capitells són d’ordre compost, però amb variacions substancials, tant pel que fa a les volutes com pel fet de prescindir de les fulles a la part del tambor.

Als peus del temple, ocupant l’espai que correspondria a les últimes capelles laterals, són les escales que pugen a les tribunes i al cor.

La façana de l’església és tota de pedra picada. dues antes d’ordre toscà la divideixen en tres parts, que corresponen a la nau central i a les dues bandes de capelles a cada costat. Consisteix en una porta allundada de diferents dovelles, de les quals la pedra clau, ornada de fullatge, fa de mènsula que aguanta el realçament del bell mig de l’arquitrau. Una sèrie de llistells, bocells i cavets de suau relleu emmarquen tota la porta. La flanquegen dues pilastres, adossades sobre contrapilastres, d’ordre toscà amb fust plafonat molt suaument. Sobre els capitells, l’arquitrau dividit en dues faixes; i a sobre, el fris llis, amb l’escut d’armes de l’Oratori, el cor inflamat dins una orla de repertori rococó. La part central d’aquest arc sobresurt de la resta i s’aguanta damunt una mènsual, que accentua la línia ascendent del conjunt de la composició. Sobre l’àtic es disposa la fornícula que aixopliga la imatge de Sant Felip Neri. A l’extradós de l’arc de la fornícula es llegeix aquesta inscripció: “Cucurri cum dilitasti cor meum. Ps.188”, que al·ludeix al fenomen de dilatació del cor del sant. Aquesta escultura és de mida quasi natural i segueix força correctament la norma compositiva que preceptua que la imposta on arrenca el quart d’esfera ha de coincidir amb els ull de la figura que aixopluga. La part baixa de la façana, sobretot la portada, es troba encara deteriorada a causa del bombardeix de 1938 durant la Guerra Civil espanyola.