Breu repàs de la fundació de l’Oratori de Barcelona

La fundació de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri a Barcelona no va ser una cosa sobtada i extemporània. Li podem resseguir uns antecedents i unes fortes arrels tant a l’àmbit de les devocions populars com al d’alguns ambients espirituals selectes de la Barcelona de la segona meitat del segle XVII.

És ben probable que la figura de Sant Felip Neri només comencés a tenir certa popularitat a la ciutat en ocasió de les solemnes festes de la canonització conjunta de Sant Isidre de Madrid, Sant Ignasi de Loyola, Sant Francesc Xavier, Santa Teresa d’Àvila i el mateix Sant Felip Neri l’any 1622.

El culte al nostre sant a Barcelona arrelà a la Parròquia de Santa Maria del Mar, el barri llavors més dinàmic i en plena expansió comercial.  Va ser aquí on trobaren aixopluc els dos únics sants d’aquella famosa canonització que no tenien família a la ciutat comtal, Sant Isidre i Sant Felip Neri. (Sant Ignasi de Loyola i Sant Francesc Xavier en son fundador i membre de la Companyia de Jesús, i Santa Teresa dels carmelites).

Així, el sant de l’alegria, només dos anys després de la seva canonització, comptava amb molts i fervorosos devots entre els parroquians de Sant Maria del Mar, que demanaren a l’Oratori de Roma una relíquia del sant. Aquestes arribaren i el 15 d’abril de 1628 es feu una gran processó fins al convent del Mont-Calvari.

L’antecedent més pròxim de la Congregació de l’Oratori a Barcelona va ser una pia societat de laics, de sacerdots seculars i de frares. Aquesta era anomenada, en castellà, Escuela de Cristo, i tenien com a pare i patró a Sant Felip Neri (fou fundada a Madrid el 1646 pel P. Joan Baptista Feruza, de l’Oratori de Messina). A Barcelona va ser promoguda pel Marquès d’Aitona, Don Guillem Ramon de Montcada, Gentilhome de la Cambre de Carles II i que s’organitzà la primera sessió al 1660, establint-se al carrer més baix de Sant Pere, on els Pares Camils obriren una església pública dedicada al sant.

L’Inici de la Congregació de Barcelona va íntimament lligat a la persona, mentalitat i patrimoni del Venerable Oleguer de Montserrat, una de les persones més riques i complexes que podem trobar a la Barcelona del final del s.XVII. En la seva estada a la ciutat de Roma, Oleguer de Montserrat, conegué l’Oratori i va entrar en contacte molt estret amb els Pares Virgilio Spada i Paolo Aringhi. Malgrat va demanar l’entrada a la casa mare dels Oratoris, aquesta li fou denegada per estranger (els Pares de la Vallicella no acostumaven a admetre estrangers que tard o d’hora acabaven enyorant la seva pròpia pàtria).

Posteriorment va ser designat, entre d’altres càrrecs, pel Virrei de Catalunya a ser informador i conseller de Joan Baptista Pastor, Ministre de Carles II, en matèries de subsidis i Excusado. És en aquest període que fou director de l’Escuela de Cristo de Madrid tot i que els seus anhels oratorians ultrapassaven les possibilitats de l’associació. Així doncs, al 1671 proposà a tres sacerdots amics a practicar els exercicis de l’Oratori tal i com feien a Roma i durant dos anys i alguns mesos es reuniren la vetlla del dimarts i divendres al carrer Hospital.

Aquesta nova fundació religiosa a Barcelona, fou mal vista pels antagonistes d’Oleguer i s’apressaren a recordar al Consell de Cent una antiga resolució de 1633 que havia restringit l’establiment de nous convents intramurs. El 1673 davant el fet consumat de la fundació de l’Oratori un grup de teòlegs i juristes aconsellà de recórrer-ho al Papa per aconseguir un antic privilegi del Consell de Cent per impedir noves fundacions de convents i monestirs dins del recinte de les muralles.

Oleguer, però, tenia com a gran puntal al Bisbe de Barcelona, Fra Ildefons de Sotomayor, que mirava amb gran simpatia els oratorians per la seva condició de seculars vinculats al bisbat. Així doncs, s’adreçà a la reina regent Marianna D’àustria demanant-li la protecció reial per a la projectada Congregació de l’Oratori, i fou contestat taxativament afavorint la creació el 27 d’abril de 1673.

El 14 de juny, la vigília del dia fixat per a l’obertura de l’Oratori, el bisbe donava formalment el permís canònic per fundar la Congregació a la manera i semblança de l’Oratori de Roma. Malgrat els impediments del Consell de Cent, el 15 de juny de 1673, a les cinc de la tarda, s’obria públicament el nou Oratori.

Amb el pas dels anys es construïren el convent i la capella, que en pocs anys quedà massa petita i fou reemplaçada per l’església nova. L’obra màxima de la Congregació fou produïda durant la primera meitat del s.XVIII més àmplia i digna considerada com un dels més notables i més característics edificis d’aquest període de Barcelona.

L’Oratori de Barcelona, en més de 300 anys d’història ha viscut moments de tota mena: l’arribada de la il·lustració, la Guerra de Successió, les desamortitzacions del s.XIX, la Renaixença, la Guerra Civil, les dictadures i les monarquíes absolutistes, etc. A més, cal tenir present la importància arquitectònica i artística que ha anat aportant a la ciutat de Barcelona, com el Sant Crist de Joan Grau, el retaule i la figura de l’Ecce-Homo, l’escultura de la Immaculada Concepció i els conjunts escultòrics de les capelles laterals.

D’altra banda, cal esmentar la fundació de dues noves cases, filles de l’Oratori de Barcelona que són les de la ciutat de Vic (1713) i la de Gràcia (1885).